Eren temps de traspuar delits per endreçar el món, per amanir-lo amb raons d’equitat. Temps d’escampar estones de mandra damunt la gespa d’un campus que lluïa el color de l’esperança. Ajaguts i laxos esgarrapàvem el sol breu que ens tocava la pell i amb aquella escalfor de llum ens pensàvem eterns i ens sabíem erts, dignes i si podíem clavàvem a les penes punyalades.
Ara és temps de besar la memòria per atrapar el viu record d’aquells dies de colors.
La mirada pretèrita ens diu que han passat moltes estacions i que a voltes el món sembla el mateix. Ben tocat de l’ala com sempre. Tot fent ruta hem extraviat la ingenuïtat. Hem après que en el trajecte pendent i a redós de la perseverança no tenim, a vegades, cap altre camí que el de seguir clavant punyalades. Hem après que del coratge n’hem de fer brúixola, que cada matí ens llevem però no sabem si el migdia, la tarda, el capvespre o la nit ens esperen. És el joc de la fragilitat, el joc de la vida al capdavall. Ja no ens pensem eterns.
Però sobretot hem après, tot i saber-nos ben nus d’innocència, que mai no direm adéu a cap somni. Com diu el poeta, mai no deixarem de creure que les paraules i els poemes sí poden canviar el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada