diumenge, 16 de gener del 2011

Viatge a l'ànima

Instants de sons i silencis
que bressolen l'ànima.
Hores de no fer res a deshora.
Preuada quietud.
Preludi de moments plàcids.
Miralls que dibuixen noves rutes.
I goses trepitjar senders
mai no explorats.
I se't revelen nous paisatges
on hi juguen tots els colors.
I al final del trajecte
els dits atansen la quimera.
Llavors, tot s'esdevé refugi i cadència.
I les paraules que et dius es vesteixen de cotó.
I sona la més bella de les melodies.
L'agulla de la brúixola ha fet ruta
cap a l'epíleg més desitjat.
I a la tornada,
no et reconeixes.
Et saps més lliure i més valenta.

De quan ens pensàvem eterns

Eren temps de traspuar delits per endreçar el món, per amanir-lo amb raons d’equitat. Temps d’escampar estones de mandra damunt la gespa d’un campus que lluïa el color de l’esperança. Ajaguts i laxos esgarrapàvem el sol breu que ens tocava la pell i amb aquella escalfor de llum ens pensàvem eterns i ens sabíem erts, dignes i si podíem clavàvem a les penes punyalades.

Ara és temps de besar la memòria per atrapar el viu record d’aquells dies de colors.

La mirada pretèrita ens diu que han passat moltes estacions i que a voltes el món sembla el mateix. Ben tocat de l’ala com sempre. Tot fent ruta hem extraviat la ingenuïtat. Hem après que en el trajecte pendent i a redós de la perseverança no tenim, a vegades, cap altre camí que el de seguir clavant punyalades. Hem après que del coratge n’hem de fer brúixola, que cada matí ens llevem però no sabem si el migdia, la tarda, el capvespre o la nit ens esperen. És el joc de la fragilitat, el joc de la vida al capdavall. Ja no ens pensem eterns.

Però sobretot hem après, tot i saber-nos ben nus d’innocència, que mai no direm adéu a cap somni. Com diu el poeta, mai no deixarem de creure que les paraules i els poemes sí poden canviar el món.